Potser, un mati quan la boira s'aixequi i el cel s'ompli de llum, sortiré a caminar per verds camps. Nu de plors i mals.
Quan arribi la primavera i floreixin els arbres plegaré les despulles d'un cos adormit i castigat.
Les arraconaré en l'armari del record.
Lloc on s'amaguen les immortals penes.
Les que suren i no dormen mai.
Que volen per damunt de tu de tant en tant.
Les que s'acompanyen d'un càlid aroma en blanc i negre, que t'agafen de la ma i t'acompanyen pel que va ser i ja no es.
Les que quan crides, venen, però que mai troben el moment de marxar.
Però encara fa fred i el dia es gris.
Encara no es veu el sol, ni es senten cantar els ocells, ni veig el cel
Ni tans sols tinc ganes de caminar.
Encara vaig guarnit pels records, per les penes que s'han instal·lat
No volen marxar... mai volen marxar.
T'estimo Roger
17/06/2009
